Video: Pau Casals Exiliat a Prada J.S. Bach Suite n1 video - mpg
Submitted by Guest on Fri, 2007/08/17 - 21:37.
Get Flash to see this video.
http://www.paucasals.org/
http://en.wikipedia.org/wiki/Pablo_Casals
..... He settled in the French village of Prades, on the Spanish frontier; between 1939 and 1942 he made sporadic appearances as a cellist in the unoccupied zone of southern France and in Switzerland. So fierce was his opposition to the Francisco Franco dictatorial regime in Spain that he declined to appear in countries that recognized the authoritarian Spanish government, making an exception when he took part in a concert of chamber music in the White House on November 13, 1961, at the invitation of President John F Kennedy, whom he admired.
Pau Casals ha estat un dels millors violoncel·listes del segle XX i reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d’orquestra del seu temps.
Nascut al Vendrell el 29 de desembre de 1876, va mostrar ja des de la infantesa una gran sensibilitat per la música. El seu pare, també músic, li va transmetre els primers coneixements musicals, que Pau Casals va ampliar amb estudis a Barcelona i Madrid. Amb només vint-i-tres anys va iniciar la trajectòria professional i va actuar com a intèrpret en els millors auditoris del món. Com a intèrpret, va aportar canvis innovadors en l’execució del violoncel, i va introduir-hi noves possibilitats tècniques i expressives. Com a director, buscava igualment la profunditat expressiva, l’essència musical que ell assolia amb el violoncel. Pau Casals també va exercir com a professor i compositor, amb obres com l’oratori El Pessebre, que es va convertir en un veritable cant a la pau.
El desenllaç de la Guerra Civil Espanyola el va obligar a marxar a l’exili i a residir, primer, a Prada de Conflent (França) i, després, a San Juan de Puerto Rico.
A més de la seva extraordinària carrera com a músic, Pau Casals va mantenir sempre una dedicació incansable a la defensa de la pau i de la llibertat. Els nombrosos concerts benèfics, la implicació en accions humanitàries i les diverses intervencions a les Nacions Unides el van caracteritzar com un home de pau.
Pau Casals va morir l’any 1973, a l’edat de noranta-sis anys, a San Juan de Puerto Rico. Actualment, les seves despulles descansen en el cementiri del Vendrell.
- 26 min 15 sec
- 986 views
- 199 downloads
- 261.66 MB
- Download
Pau Casals a Prada, els orígens del festival - vídeo de 26 mins dirigit per Robert Snyder en 1955 - reportatge de la identitat catalana, El Canigó - Sant Miquel de Cutxa, viu i actual, Exiliat per la Guerra Civil i sentin por – per voler viure a Catalunya en democràcia – històric per ser el primer vídeo dedicat exclusivament a un músic, mostra la vida diària i el seu treball com a mestre i pq tothom l’ ha considerat el millor intèrpret de J.S.Bach, Suite no.1en GMajor BWV. 1007 per Cello (CopyRight of Mannes College of Munich 1955) http://www.newschool.edu/mannes/
Prada (Comarca del Conflent)
Municipi i cap de la comarca del Conflent, que ocupa bona part de la cubeta de Prada (11 km2; 6 023 h [1990]). La Tet en voreja la falla septentrional. El terme arriba al S fins al coll de Creu (contraforts septentrionals del Canigó), i al N fins a la vall de la Castellana. El sector primari es manté important, sobretot l’agricultura que compta amb una densa xarxa de canals de regadiu i es basa principalment en el conreu de fruiters (presseguers, albercoquers, pomeres i cirerers), hortalisses i vinya. Hi ha una zona industrial on s’han instal·lat algunes empreses (tèxtil, aglomerats, mobles i serradores), però el creixement demogràfic es deu sobretot a la funció de centre comercial i administratiu. La vila (pradencs o patrencs; 345 m alt) és a la dreta de la Tet i s’ha estès modernament vers l’E (la ciutat dels Castors i la urbanització Candès) i l’W (les Closes). L’església parroquial de Sant Pere (s XVII) fou bastida al mateix lloc de l’anterior, dedicada a sant Salvador, a sant Pere i a sant Joan, ja esmentada al s IX. El lloc és esmentat el 843, quan el comte Sunifred I i Ermessenda en feren donació al monestir de la Grassa. La població es distingí en la rebel·lió a favor de Jaume de Mallorca i fou durament castigada (1347) per Pere III. El 1773 esdevingué seu de la vegueria de Vilafranca de Conflent. Durant l’intent d’incorporació de la comarca a la corona d’Espanya, el batlle obrí les portes (1815) al general Castaños. Després de la guerra civil de 1936-39 acollí alguns intel·lectuals catalans, entre els quals Pau Casals i Pompeu Fabra, que contribuïren al desvetllament cultural de la població. Des del 1950 s’hi celebra el Festival de Prada de música, de ressò internacional, i des del 1968 hi ha tingut lloc la Universitat Catalana d’Estiu. Des del 1959 hom hi celebra també un interessant Encontre Cinematogràfic, i des del 1961 es publica la revista Conflent. El municipi comprèn, a més, l’antic nucli de Sant Martí de Canoà.
Fundació i apogeu de l'abadia
L'abadia de Cuixà deu el seu origen a l'abadia de Sant Andreu d'Eixalada, fundada cap al 840 i situada al capdamunt de la vall de la Tet.
A la tardor del 878, una forta crescuda del riu va destruir el monestir (situat prop del llit del riu) i va obligar els monjos a refugiar-se als voltants. La comunitat va ser transferida a Cuixà, a un petit cenobi dedicat a Sant Germà i propietat del pare Protasi. En crear-se el nou monestir Protasi en va ser nomenat abat el 879.
Al juny del 879, Protasi i Miró el Vell van signar l'acta de la fundació del nou monestir, en què Cuixà ampliava el seu patrimoni amb l'aportat pel monestir d'Eixalada.
En el seu nou emplaçament, l'abadia va continuar beneficiant-se de la protecció dels comtes de Cerdanya i Conflent, territori que estava sota el domini de la família de Guifré el Pilós, comte de Barcelona el 870. Pels volts del 940, per iniciativa del comte Sunifred II, es va construir una nova església dedicada a Sant Miquel. El 956 es reconstrueix l'edifici per fer-lo més sumptuós; l'altar major és consagrat el 30 de setembre del 974 per Garí, monjo procedent de Cluny i que estava al capdavant de cinc abadies meridionals. Aquesta església és un dels
Capitells del claustre de Sant Miquel de Cuixà.
Capitells del claustre de Sant Miquel de Cuixà.
Garí, implicat en la gran política de l'època, va propiciar el retir, a Cuixà, del dux de Venècia, Pere Orsèol, que va abdicar el 978 i va morir a l'abadia en olor de santedat el 987.
El 1008, Oliba, l'últim fill de Sunifred, és triat abat de Ripoll i de Cuixà, i el 1017 serà nomenat bisbe de Vic. Durant el seu abadiat es va transformar totalment el monestir; es van construir davant de l'església les dues capelles superposades: la de la Trinitat i la cripta del Pessebre, en forma d'anell i amb un pilar al mig, que es comunicaven amb Sant Miquel mitjançant un deambulatori. Es van afegir tres absis al santuari, la cripta, l'atri i dos campanars llombards. Oliba va ser un home de gran prestigi. Va viatjar a Roma i va proclamar la Treva de Déu a la diòcesi d'Elna el 1026. Va morir a Cuixà el 1046.
Al començament del segle XII es reconstrueix el claustre amb 63 columnes de marbre i capitells esculpits, els motius dels quals són vegetals, animals i d'escenes heroiques. Així mateix es construeix una tribuna de marbre dins l'església. Aquestes obres es deuen a l'abat Gregori, que va ser triat arquebisbe de Tarragona el 1136.
Els períodes següents de l'Edat Mitjana no són pròspers per a Cuixà i no es renoven els edificis de l'abadia. No obstant això, la riquesa de l'abadia és evident, amb un domini territorial realment important i una jurisdicció "quasi episcopal" sobre una quinzena de parròquies repartides entre les diòcesis d'Elna i d'Urgell.
A partir del segle XVI els monjos ja no viuen monacalment. Els nous monjos de l'abadia prefereixen exercir diversos oficis que els aporten beneficis econòmics (l'infermer, el celador, el sagristà major, etc.) i disposen, cadascun d'ells, d'una cel·la o habitació particular. L'església es transforma afegint-hi capelles laterals, en detriment de les existents a la nau, que es construeixen amb volta catalana de maó. L'habitatge del sagristà major s'edifica a la capella de la Trinitat, que al segle XV, segons alguns indicis arqueològics, estava en condicions ruïnoses, a punt d'esfondrar-se.
La vida monàstica, encara que en precari, continuà fins a la Revolució Francesa. L'abadia desapareix: els seus edificis són venuts i s'hi instal·len naus industrials i agrícoles. El campanar nord s'esfondrà l'hivern de 1829. Al llarg d'aquest segle, els edificis del voltant de l'església van malmetent-se a poc a poc; el claustre és venut, capitell a capitell, el mateix que la font, als antiquaris i als amants del col·leccionisme. El 1908 no en queden més que dotze columnes.
El 1913, un escultor nord-americà, George Grey Barnard, que ja havia comprat algunes escultures de Cuixà a un antiquari parisenc, es desplaça fins al Conflent i adquireix moltes de les obres que es trobaven disseminades pels encontorns. Aquestes adquisicions donen origen a la reconstrucció del claustre al Cloisters Museum de Nova York. No obstant això, Barnard no va poder comprar les peces que adornaven l'edifici dels banys de Prada, que van comportar la mobilització del poble per tal de conservar-les: "les havien comprat ells i pertanyien a França". Aquests capitells van ser utilitzats per a la reconstrucció de la meitat del claustre el 1955.
El 1919, Ferran Trullès va comprar l'abadia i hi va reallotjar els cistercencs de Fontfreda, que havien abandonat l'Estat francès a l'època de les lleis sobre les congregacions. Els cistercencs s'hi van instal·lar i van ser substituïts, el 1965, pels benedictins de Montserrat. A la dècada del 1920, l'abadia va ser objecte de diverses campanyes de restauració dutes a terme pels serveis dels Monuments Històrics. El 1936, les obres són dirigides per l'arquitecte i arqueòleg Josep Puig i Cadafalch, obligat a fugir d'Espanya durant la guerra civil. Es descobreix la cripta del Pessebre. El 1952, sota les construccions de l'habitatge del sagristà major, es descobreix i reconstrueix l'església de la Trinitat. El 1954 Pau Casals, en aquesta església que encara no té sostre, inaugura el Festival de Música Clàssica de Prada. El monestir es va cobrir el 1957.
El Monestir de Sant Miquel de Cuixà, a Codalet (a Conflent) ha estat elegit per votació popular com una de les Set Meravelles del patrimoni cultural material de Catalunya. De les catorze propostes de meravella de l'àrea dels Pirineus, les més votades han estat Sant Miquel de Cuixà, amb 34% dels vots i les esglésies romàniques de la vall de Boí, amb un 31%. Les altres dotze propostes eren l'antiga Abadia de Santa Maria de Gerri de la Sal, la Basílica de Santa Maria de Talló de Bellver de Cerdanya, la Catedral de La Seu d'Urgell, el Claustre i Santa Tomba d'Arles, el Crist de Sant Vicenç de la Llaguna, l'ecomuseu de les Vall d'Àneu, l'església de Sant Joan d'Isil, l'església de Santa Maria d'Arties, l'església Santa Maria de Covet, la Farmàcia Esteva de Llívia, el monestir de Sant Martí del Canigó i el museu d'Art Modern de Ceret.[2]
Sant Miquel de Cuixà és actualment el monument més interessant de l'arquitectura preromànica o del romànic inicial. Els elements més destacats són el claustre reconstruït, l'església de tres naus, la cripta i el campanar.
L'Arxiu Nacional de Catalunya presenta documentació inèdita del període de Pau Casals a l'exili
L’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, acollirà a partir d’avui i fins al pròxim 30 de juny l’exposició Pau Casals i l’exili, que mostra una gran quantitat de documentació inèdita sobre el període que Pau Casals va passar a l’exili, entre els anys 1939 i 1973. La mostra, de caràcter itinerant, es va inaugurar el passat 5 d’octubre al Museu Pau Casals, de Sant Salvador (El Vendrell), on es va poder veure fins al passat 30 de desembre.
L’exposició és un projecte que ha realitzat la Fundació Pau Casals, conjuntament amb l’Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans i la Direcció General de Memòria Democràtica, del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya. En aquesta primera itinerància de la mostra també ha col·laborat l’Arxiu Nacional de Catalunya.
L’exposició vol donar a conèixer Pau Casals com a exemple de gran figura a l’exili, mostrant el seu vessant d'exiliat actiu i el seu compromís amb la causa de la llibertat i la democràcia. A través de nombrosos documents, es fa un recorregut pel període de l'exili de Pau Casals (1939-1973), des de l'esclat de la Guerra Civil fins al retorn de les seves despulles, el 1979, passant per l'ajuda als refugiats, la lluita i la posició constant en contra de les dictadures, la implicació amb l'exili català, la defensa de Catalunya i el combat per les causes de la pau i la llibertat.
Contingut de la mostra
Durant la visita, es podran contemplar nombroses fotografies i abundant documentació històrica i inèdita, com la correspondència de Pau Casals amb els refugiats, intel·lectuals i polítics de l’exili, així com les llistes amb les donacions econòmiques que Pau Casals va fer a gran nombre de refugiats.
L’exposició està formada per 150 documents entre reproduccions i originals, 50 imatges, 9 objectes originals –entre els quals cal destacar la Medalla de la Llibertat dels Estats Units concedida a Pau Casals per J.F. Kennedy el 1962–, un audiovisual amb imatges i música de Pau Casals a l'exili i un DVD amb un fragment d'una entrevista a Pau Casals, parlant del seu exili, realitzat a partir de les imatges del film de Jacques Baratier Conversation with Pablo Casals, gravades a la casa de Pau Casals de Prada de Conflent, el 1955.
Entre els documents recollits a l’exposició i vinculats a la seva activitat política per la pau i la llibertat destaquen les llistes manuscrites de Pau Casals amb el detall de les donacions que va fer als refugiats dels camps, i que mostren un Pau Casals extremadament solidari, amb donacions que van des dels 100 francs francesos de 1940 (20,19 euros) als 3.000 o 10.000 francs (600 euros i 2.000 euros, aproximadament). Així mateix, la mostra recull cartes dels refugiats demanant ajuda a Pau Casals i programes dels concerts benèfics realitzats a França. L’exposició també mostra un informe de la Guàrdia Civil del Vendrell al Tribunal de Responsabilidades Políticas imposant a Casals una multa d'un milió de pessetes
Quant a la correspondència mantinguda amb polítics i intel·lectuals, la mostra exhibeix la carta de Pau Casals a Lluís Companys escrita des de Prades el 14 de gener de 1939; la carta del president Irla felicitant Pau Casals per la seva decisió de no tocar a Anglaterra (1945); un telegrama de Josep Tarradellas i els diputats de Parlament català a l'exili demanant a Casals que acceptés la presidència de la Generalitat, i la correspondència entre Pau Casals i J. F. Kennedy.
La documentació prové bàsicament dels arxius de Pau Casals que la vídua del Mestre va donar recentment a la Fundació Pau Casals. Així mateix, s’ha complementat amb altres arxius i fons documentals, com l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià o la Biblioteca de Catalunya, que alberga el fons del doctor Trueta, exiliat a Anglaterra, amb qui Casals va tenir una gran amistat. L’exposició presenta també documentació de la Hans and Rosaleen Moldenhauer Collection, de la Library of Congress. Concretament, es tracta d’una carta molt interessant que Pau Casals va escriure a Boaz Piller, director de l’Orquestra Simfònica de Boston, que mai abans no havia estat publicada ni exposada, on Pau Casals parla de la Maternitat d’Elna, dels camps de concentració i on defineix el nazisme com la “bèstia que està amenaçant tot el món”.
Àmbits de l’exposició
La mostra s’organitza en diversos àmbits que expliquen l’activitat de Pau Casals abans, durant i després del seu exili a través dels documents exposats.
La Guerra Civil
El 17 de juliol de 1936 es va produir un cop d’estat contra el Govern de la Segona República Espanyola. Aquest va ser l’inici d’una guerra civil que va durar gairebé tres anys i que, només a Catalunya, va provocar més de cent mil morts.
Mentre Pau Casals assajava amb la seva orquestra i l’Orfeó Gracienc al Palau de la Música Catalana, es va produir l’alçament militar. Pau Casals va decidir romandre al costat del seu poble i continuar la seva activitat musical: va ajudar les societats benèfiques contra la guerra i es va convertir en president honorari del Comitè de Músics per ajudar la democràcia espanyola.
L’exili
La desfeta militar comportà l’exili de milers de ciutadans, homes, dones i nens, militars republicans i civils. En pocs dies, des de la caiguda de Barcelona, el 26 de gener de 1939, fins a l’arribada de les tropes franquistes a la frontera, el 10 de febrer, gairebé mig milió de persones marxaren a França.
Davant d’aquesta situació, a final del mes de gener Pau Casals se n’anà a l’exili amb el ferm propòsit de no tornar fins que es restablís la democràcia a Catalunya i a Espanya. Els primers anys d’exili (1939-1957) resideix a Prada de Conflent (Catalunya del Nord, França) i, des del 1957, a Puerto Rico, terra natal de la seva mare, on va morir el 1973, als noranta-sis anys.
L’exili: Hi ha coses més importants que la música
L’allau humana fou de tal magnitud que França es veié desbordada davant el gran nombre d’exiliats. Les famílies foren separades, els homes en uns camps de concentració i les dones en uns altres. Argelers, Sant Cebrià, Bram, Agde, Setfonts són els noms d’alguns dels camps on es van concentrar bona part dels refugiats republicans.
En arribar a Prada, Pau Casals va iniciar l’organització d’ajuda als refugiats. La seva habitació del Grand Hotel es va convertir en una oficina des d’on adreçava milers de cartes a persones i organitzacions internacionals per demanar ajuda. L’allau de peticions individuals era imparable i Pau Casals va respondre i va ajudar a gairebé tothom qui li ho demanà.
L’acció de suport als refugiats de Pau Casals fou efectiva i diversa. Al costat de la individual, col·laborà intensament amb diverses organitzacions benèfiques, com la Spanish Refugee Aid (SRA), fundada als Estats Units per l’anarquista Nancy G. McDonald, per ajudar els refugiats espanyols exiliats al sud de França.
L’exili: La vida d’un artista és inseparable dels seus ideals
L’inici de la Segona Guerra Mundial, el setembre del 1939, empitjorà la situació dels exiliats a França i Europa. Amb l’entrada de Hitler a França, la situació de perill augmentà. Després d’un intent frustrat de marxar a Amèrica, Pau Casals retornà a Prada, on va patir la cruesa de l’exili. Casals i la família Alavedra vivien sota la vigilància constant dels nazis.
A la fi del conflicte, el juny de 1945, va ser convidat a tocar a Anglaterra, on no havia tocat des de feia sis anys. Amb les victòries dels aliats, l’esperança de Pau Casals, com la de molts exiliats, augmentava i, a l’octubre, va iniciar una gira de concerts per Anglaterra.
El 1946, decebut i desanimat per l’actitud d’Anglaterra davant del règim franquista, va decidir de no tornar a tocar en aquest país ni en cap dels països aliats.
Aquestes actituds van convertir Pau Casals en símbol de l’exili i de la lluita pacífica contra la dictadura.
L’exili: Sóc català
La pèrdua de la guerra significà la persecució de la identitat catalana i la desaparició de les institucions democràtiques.
Pau Casals donà suport a iniciatives i manifestacions culturals organitzades lluny de Catalunya i a altres activitats que des de final dels anys seixanta començaven a aparèixer a l’interior del país. El 1950 i el 1964, va presidir els Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, celebrats a Perpinyà, i va ser president honorari i membre d’honor de molts dels casals catalans que es crearen als països d’acollida, que van esdevenir centres de producció i consum de les activitats culturals catalanes i punt de trobada de les relacions socials entre els exiliats.
El seu compromís, la seva actitud i la defensa constant de Catalunya el van convertir en símbol de l’exili català. El 1954, després de la dimissió Josep Irla, va ser proposat com a president de la Generalitat de Catalunya a l’exili.
L’exili: Vaig alçar la meva veu en la causa de la pau
La dictadura va ser molt llarga i l’exili dels que van haver d’abandonar el seu país, també. L’admissió de l’Espanya de Franco als nous organismes internacionals consolidà el règim i les esperances de la seva caiguda van desaparèixer definitivament. Alguns exiliats van anar tornant i d’altres es van mantenir a l’exili, com Pau Casals, que es van integrar plenament als països d’acollida. Des d’un exili conscient, Pau Casals va refer la seva vida a Puerto Rico, al costat de la seva deixebla, i més tard esposa, Marta Montañez.
Durant aquests anys, va ampliar l’abast del seu combat contra les dictadures i el franquisme al de l’assoliment de la pau mundial.
1979: el retorn
Pau Casals va morir el 22 d’octubre de 1973 a San Juan de Puerto Rico. Complint amb el seu desig de tornar a Catalunya quan s’hi restablís la llibertat, el 9 novembre de 1979 es van retornar les seves despulles a Catalunya, que avui reposen al cementiri del Vendrell.
Milers de persones van ser presents en tots els actes que es van celebrar per acomiadar-se del Mestre i per agrair-li individualment la seva constant lluita per les llibertats de Catalunya i per la pau.
Cicle de conferències
L’exposició es complementarà amb un cicle de conferències organitzat per l’associació Amics de la Unesco de Valldoreix-Sant Cugat i l’Arxiu Nacional de Catalunya. El calendari de les conferències és el següent:
* Dijous 3 d’abril: Pau Casals, més enllà de la música. La dimensió de la seva obra, a càrrec de Xavier Echevarría, musicòleg i periodista.
* Dijous 10 d’abril: L’exili de Pau Casals, a càrrec de Núria Ballester, llicenciada en Història de l’Art i Màster en Museologia i gestió del Patrimoni Cultural.
* Dijous 17 d’abril: L’exili català de 1939, a càrrec de Francesc Vilanova, historiador i professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona.
* Dijous 24 d’abril: La música a l’exili, ecos de músiques llunyanes, a càrrec de Jorge de Persia, crític musical de La Vanguardia.
Les conferències es faran a la sala d’actes de l’Arxiu Nacional de Catalunya, a tres quarts de vuit del vespre.
D’altra banda, s'ha elaborat un dossier didàctic perquè l’alumnat de segon cicle d'ESO i Batxillerat pugui realitzar visites guiades gratuïtes i aprofundir en el coneixement d'aquest període de la nostra història, que va afectar molts catalans, entre ells Pau Casals. Així mateix, s'està treballant en l'elaboració d'un catàleg on es reproduiran bona part dels documents més importants de l'exposició.
Post new comment